bloc intermitent d\’ignasi llorente

A partir d’avui el bloc intermitent estarà disponible en aquesta nova
ubicació.

[@more@]

Tweet

[@more@]

Tweet

Després del post en que anunciava que no aniré al pregó de la Mercè en
considerar que havia estat polititzat per part del PSC, el conseller-portaveu
d’ERC a Nou Barris i amic Miquel Roman ha decidit afegir-se a la iniciativa
anunciant també al seu bloc la seva absència al pregó. Aquesta adhesió cal sumar-la
a la de l’altre conseller d’ERC a l’Eixample Roger Civit que també ha decidit no
anar-hi.

[@more@]

Tweet

Finalment he decidit que aquest any no assistiré al pregó de la Mercè. Admeto que la
decisió tampoc tindrà cap transcendència, però vista la politització que el PSC
intenta fer d’un acte que hauria de ser exclusivament festiu prefereixo destinar
aquella tarda a altres activitats.

Parlo de politització ja que no se m’acut cap altre motiu per haver
encarregat el pregó de la
Festa Major de Barcelona a una escriptora que el primer que
diu de si mateixa és que “visc i treballo a Madrid”. Felicitats, però pel cap
baix em passen pel cap centenars de noms d’escriptors, cineastes, músics,
escultors, etc… que viuen i treballen a Barcelona. Fins i tot puc imaginar
desenes de noms d’artistes que tot i no viure a la nostra ciutat l’han
escollida com a paisatge de les seves creacions. Per tant, és evident que la
decisió ha respost a criteris polítics unionistes cada cop més presents al
partit de Jordi Hereu.

El PSC ha estat durant anys retraient a CiU que era massa regionalista.
Potser tenien raó, però ells no han ampliat gaire més les fronteres culturals
del nostre país. De fet només les han allargat uns 700 Km., i a més sempre en
la mateixa direcció. Posats a mirar més enllà del principat podrien haver-ho fet
cap al nord dels Pirineus (barrera que al segle XXI ja no hauria de tenir cap
mèrit superar) i aprofitar la campanya endegada en favor de la candidatura del
poeta de l’Alta Cerdanya Jordi Pere Cerdà pel premi Nobel de literatura. Tampoc
pretenc fer una proposta alternativa de pregoner ja que hi hauria tantes
opcions com barcelonins/es, i segur que podríem trobar desenes de personalitats
europees (fins i tot espanyoles) que han vinculat part de la seva vida i obra a
Barcelona.

Alguns crèiem que el procés de construcció europea era una bona oportunitat
per què Catalunya s’obrís a italians, escocesos, turcs o alemanys, per altres
sembla que l’obertura només passa per Espanya. Vaja que pretenen substituir un
regionalisme per un altre. Amb mi que no hi comptin.

[@more@]

Tweet

Després d’unes llargues vacances blocaires (que no laborals) torno a
reactivar el meu blog adherint-me a la campanya “jo també vull un estat propi”
que avui mateix ha arribat a la premsa escrita gràcies a l’article de la Isabel-Clara Simó
a l’Avui.

La meva darrera anotació al blog abans de l’estiu ja feia referència a
la necessitat d’anar construint un projecte de país creïble, de fet, el perill
més gran que correm els independentistes és el de no ser presos en consideració
per utòpics. Com deia Oscar Wilde, només hi ha una cosa pitjor que la gent
parli malament de tu, i és que no en parlin.

El mateix passa amb el projecte de Països Catalans, mentre era una
opció molt minoritària i atomitzada era ignorada per totes les opcions
polítiques des dels unionistes fins als regionalistes. D’uns anys ençà però la
situació ha canviat i no hi ha dia que tots els qui temen la llibertat del
nostre país no facin declaracions desacreditant, menystenint o directament
insultant les opcions sobiranistes.

Arribats a aquest punt cal que l’independentisme evolucioni. Crec
sincerament que ja ha passat l’hora de dir el que som i el que volem ser per
dir com ho volem aconseguir. Hem de començar a respondre les preguntes que es
fan molts pre-independentistes (persones que encara no han triat aquesta opció
senzillament per considerar-la inviable). Hem de debatre quin model d’estat
tindrem, quin model d’exèrcit, quines relacions exteriors, com s’obtindrà la
nacionalitat catalana, etc… cada pas que fem en aquesta direcció servirà tant
per avançar en la línia de la credibilitat com per ensorrar falses
argumentacions unionistes.

En definitiva, fer creïbles uns Països Catalans lliures és el primer
pas per fer-los viables.

[@more@]

Tweet

El resultat del referèndum de l’estatut ha estat inapel·lable, s’ha de
reconèixer. La baixa participació no deslegitima el resultat de la consulta,
però ningú es pot mostrar satisfet ni indiferent pel fet que més de la meitat
dels catalans i catalanes hagin preferit quedar-se a casa. La sensació de molta
gent que apostava pel NO ha estat de decepció, tant a nivell d’ERC com d’altres
entitats i associacions.

Personalment, però, refereixo veure el got mig ple. Crec que els
defensors del NO hem fet bé la meitat de la feina i no hem encertat en la
materialització de l’altra meitat. M’explicaré.

La tasca dels que creiem que aquest no és un bon estatut per Catalunya
havia de tenir dues fases: a la primera havíem de demostrar que no ho era tant
des d’un punt de vista econòmic com nacional, i a la segona havíem d’haver
proposat un “pla B”, una alternativa viable i creïble.

A hores d’ara crec que ningú dubta que en la primera part de la feina
ens en hem sortit prou bé. Cap dels votants del NO, el Nul ni el Blanc han
considerat que aquest fos prou bon estatut com per votar-hi a favor. Els que
han preferit abstenir-se poden haver-ho fet per molts motius, però excepte els
que ho han fet pel convenciment de la victòria del SI, la resta, tampoc han
vist prou virtuts al text com per anar fins al col·legi electoral. I,
finalment, també sabem que molts dels votants del SI ho han fet amb la sensació
que era un mal menor (només cal recordar el socialista “pájaro en mano” o
“el petit pas” convergent). Per tant, tots els que ens varem proposar fer la
difícil tasca d’explicar a la ciutadania que aquest text no resolia les
necessitats econòmiques ni competencials del país ens hem de sentir satisfets
ja que el missatge ha arribat a molta gent (m’atreviria a dir a una àmplia
majoria de la població).

On hem fallat, doncs? En la segona part, que consistia en explicar com
es podia aconseguir un text que si que respongués a les necessitats dels
ciutadans de Catalunya. I aquí hem de ser conscients del nostre fracàs. La gent
ha entès que l’Estatut no era suficient però no ha cregut que amb el NO es
pogués millorar. No hem estat capaços de construir una alternativa que fos
creïble i, de fet, aquest és el principal repte dels sectors sobiranistes del
país per als propers anys. Fer creïble el projecte d’un estat català integrat a
Europa. Convèncer la gent que la independència del país és la millor
alternativa a una Espanya que ens escanya econòmicament i ens ofega
políticament.

El president Maragall tenia
raó quan va dir que el victimisme s’ha acabat. Tenim el que hem escollit
democràticament i, per tant, no ens podem queixar. L’independentisme ha estat
tants anys explicant que l’emperador anava nuu que potser ha oblidat explicar
quina mena de roba havia de portar. Ara toca superar aquesta etapa i passar a
la següent, construir un projecte de país que sigui compartit per una majoria
de catalans i catalanes. Realista i ambiciós alhora. Aquest diumenge, 25 de juny, faltaran
exactament 3.000 dies per a l’11 de setembre de 2014, data que alguns ens hem
fixat com a primera oportunitat per assolir la independència. 3.000 dies són molts,
són més que suficients per començar a esbossar aquest projecte de país que Pere Quart creia “tant petit, que
somiava complet”.

Per cert, molt bon Sant Joan a totes i tots!

[@more@]

Tweet

A quatre dies del referèndum tot allò que no s’hagi dit sobre les
raons i conseqüències del SI o del NO ja no es dirà. Si la primera víctima
d’una guerra és la informació, probablement el primer fracàs de l’estatut
retallat sigui la manca de coneixement sobre els continguts del text que tenen
la majoria de ciutadans i que ja no es resoldrà (probablement d’aquí a uns
mesos encara hi haurà debats sobre continguts poc clars, interpretables o
senzillament poc coneguts). A banda de la responsabilitat directa i ineludible
de tots els partits per no haver sabut explicar prou bé els motius per emetre un
o altre vot, també els mitjans haurien de fer una reflexió sobre el paper que
han jugat, ja que el col·legi de periodistes no crec que la faci.

Un dels elements que em semblen més interessants d’aquesta reflexió,
és a la gran diferència que hi ha hagut entre els mitjans de comunicació
tradicional (podríem dir oficial) i l’entorn Internet. Als primers el SI era
presentat com un vot àmpliament majoritari, catalanista i realista, mentre que
el NO era exclusiu de la dreta espanyola, molt minoritari, partidista i freaki.
Un dels exemples més evidents el tenim al diari Avui que va menystenir l’acte
de plaça Catalunya de la
Plataforma Tenim el Dret de Decidir que va aplegar prop de
3.000 persones i, en canvi, dedicava una portada a l’estelada desplegada per 30
joves convergents al mateix indret.

Els diaris i mitjans audiovisuals tradicionals no només han ignorat
els moviments i plataformes que defensen el NO, també han oblidat l’estatut del
30-S seguint, de forma voluntària o per inèrcia, l’estratègia de la
sociovergència.

El panorama, doncs, hauria de ser desolador per als que defensem un
rebuig clar i català a les retallades, però una ràpida immersió als mitjans
electrònics i a la blogosfera catalana canvien radicalment aquesta percepció.
El nombre de webs dedicats a les diferents formes de rebuig, la vitalitat de
les plataformes sorgides per plantar cara al conformisme del SI, o senzillament
les enquestes realitzades, fins i tot pels mitjans tradicionals, ens demostren
que el NO és (com diria Vicent Andrés Estellés) “alegre i combatiu”.

És especialment significatiu que La Vanguardia publiqui una enquesta
realitzada a 800 persones amb un ampli recolzament a l’estatut mentre a la seva
versió online dos terços dels més de 10.000 vots emesos són favorables al NO.
Per no parlar de l’enquesta censurada per El Periòdico quan va veure que el
rebuig guanyava al seu propi web. Si aquests mitjans consideren poc fiable el sistema
d’enquestes online haurien de suprimir-lo si no es veuen capaços de millorar-ne
la representativitat, tant si creuen que els internautes tenen un perfil i unes
opinions realment diferents a la resta de lectors com si pensen que són més
actius i participatius en aquest tipus de consultes electròniques. Desconec
quina interpretació en fan, si és que en fan alguna, i si del que desconfien és del mitjà o del seus usuaris.

Els resultats del referèndum no aclariran aquests dubtes, però sí que
poden contribuir a valorar si l’activisme cibernètic és significatiu o no, per
això crec que Internet, igual que alguns polítics, se la juga el 18-J. La única
diferència és que la xarxa encara és jove i tindrà segones oportunitats.

[@more@]

Tweet

Des que ha començat la campanya, i amb la voluntat d’aprofitar la
victòria del Barça a la Champions, tant el PSC com CiU no paren de repetir que
Catalunya amb el nou estatut tindrà el millor autogovern de les regions
d’Europa i, amb absolut cinisme, ho comparen amb la màxima competició europea.

Sincerament, posats a fer comparacions futbolístiques els únics països
que juguen la Champions són els de la UE, alguns dels quals, com Dinamarca,
Irlanda, Luxemburg, Finlàndia, Xipre o Malta, no tenen el mateix nombre de
“fitxes federatives” que tenim nosaltres. Fins i tot n’hi ha que quan es va
aprovar l’estatut del 1979 ni tant sols existien, com són els casos de Txèquia,
Eslovàquia, Lituània, Letònia, Eslovènia i Estònia.

A més tenim tot un seguit d’equips que juguen a primera malgrat no
estar a la Champions com és el cas recent de Montenegro, que ha ascendit a la
primera categoria coincidint amb l’ascens del Nàstic.

Potser el que volen dir Mas i Maragall és que tenim el millor equip de
la segona divisió, però fins i tot aquesta afirmació és falsa. Que potser tenim
el finançament del País Basc o Navarra? Que tenim seleccions nacionals com
Gal·les o Escòcia? Que tenim un reconeixement comparable a flamencs i valons? Que
tenim dret a anomenar-nos Estats Lliures (Freistaat)
com fan Baviera o Saxònia? Que tenim un reconeixement lingüístic com el suec el
té a Finlàndia o el romanx el té a Suïssa?

Vaja que si aquest estatut ens permetés jugar la Intertoto ja seria
molt, però ni tant sols això, al contrari, és un estatut que ens condemna a
passar-nos 20 o 25 anys més a segona divisió esperant una altra oportunitat. I
alguns ja ens hem cansat de la lliga espanyola.

[@more@]

Tweet

La idea que el nacionalisme català està dividit ha anat quallant
els darrers mesos a tot el país, especialment en determinats entorns
periodístics i d’opinió. Els fòrums de Vilaweb,
diversos col·laboradors de Tribuna
Catalana o un repàs a la blogosfera ens donen una idea ràpida de fins a
quin punt aquesta sensació s’ha anat generalitzant. Un dels darrers exemples el
tenim avui mateix al blog d’en Saül
Gordillo que mostra un cert pessimisme a partir dels resultats de la
consulta d’Òmnium Cultural.

Comparteixo gran part de les idees expressades que lamenten la manca
de sentit d’estat que tenen molts catalans (ja sigui a nivell polític,
associatiu, periodístic, etc…). Però una cosa és el sentit d’estat i l’altra la
unitat d’acció. Que potser els hi falta sentit d’estat a Prodi i Berlusconi? No
ho crec, malgrat representin dos model de país gairebé irreconciliables. Sense
haver d’anar a Itàlia, algú recorda que el PP i el PSOE hagin tingut un relació
tant distant i aspra com l’actual? I en canvi és evident que tenen sentit
d’estat, només cal veure la facilitat amb la que pacten els temes del debat sobre
“l’estado de la nación”.

La situació a Catalunya no és tant diferent. La rasa ideològica i
estratègica que separa actualment CiU i ERC no és més gran que les que separen
la dreta i l’esquerra italiana o espanyola. El que si que és diferent al nostre
país és el dramatisme amb el que valorem aquesta diferència. Potser acostumats
durant 25 anys a un president, un club, una muntanya sagrada, una dansa
tradicional, un tenor i una soprano, una enciclopèdia, una entitat cívica,
etc.. ara, tots plegats, ens atabalem quan veiem diferents opcions. Però el
país ha canviat molt. Ja no hi ha una sola companyia telefònica, ni una única
cadena de supermercats, ni només una companyia aèria, ni un únic diari en
català, ni només una emissora de ràdio, ni (afortunadament) una sola visió
catalanista del país.

L’estratègia del “pal de paller” dels anys 80 no ens va servir per
evitar la LOAPA, ni el secessionisme lingüístic, ni el boicot a TV3, etc… De
fet, fa temps que crec que mai guanyarem una “guerra” a camp obert sinó que
l’estratègia passa per la “guerra de guerrilles” que en altres segles ens va
donar tant bons resultats com a país, fins i tot en moments molt més difícils.
Si el país té diferents entitats que treballen per promoure l’ús del català per
vies i estratègies diferents potser el que hem de fer és deixar-les treballar
en lloc de lamentar que no es fusionin en una de sola.

La coexistència de petites entitats que treballin de forma independent
en diverses campanyes i amb estratègies i objectius diferents no està renyida
amb la possibilitat de coordinar-se quan calgui. Un bon exemple el tenim en la
manifestació del 18-F. A més ofereix diverses avantatges respecte la
uniformitat dels anys 80. D’una banda és més difícil que els partits politics
controlin 600 entitats que 4 o 5 i aquest fet alguns el valorem com a molt
positiu. De l’altra, permet que si una determinada entitat s’estanca, per
exemple per un procés de renovació com el d’Òmnium, la resta puguin seguir
treballant sense que això suposi una paralització de l’anomenada societat
civil.

En resum, la diversificació de “productes” sobiranistes (ja sigui a
nivell polític, associatiu, comunicatiu, etc…) és un avantatge i no un
handicap ja que obliga a la modernització, a l’especialització (ocupació
nínxols abans desatesos), a la millora de la comunicació i, en definitiva, a la
renovació.

[@more@]

Tweet

Les primeres calorades pròpies de l’estiu ens han portat dues visites
esperades. D’una banda el pol·len ha tornat amb una de les concentracions en
l’aire més altes dels darrers anys i ja ha provocat que alguns ens haguem
passat mitja setmana entre antihistamínics i kleenex. De l’altra han arribat
els primers creuers de luxe als ports catalans.

Un d’aquests hotels flotants ha atracat al port de Palma aquesta
setmana amb el suggerent nom de Voyagers of the SI. Pel que sembla aquesta és
una embarcació enorme, alguns consideren que excessiva, i que ha costat un munt
de temps, maldecaps i de diners de realitzar, però com és habitual els armadors
M&ZP frissaven per treure’n un rendiment. Aquesta ànsia els va portar a
inaugurar el vaixell un dissabte de gener i amb un acte que va agafar per
sorpresa no només alguns dels socis majoritaris de l’empresa (pel que sembla
esquiant) sinó fins i tot al seu enginyer en cap. Però com en moltes
inauguracions es va fer amb el vaixell encara per acabar i censurant les
queixes dels seus dissenyadors que consideren que no ofereix prou garanties.

Ara volen omplir totes les cabines del creuer al preu que sigui. Fins
i tot ja han anunciat que en canviaran el capità després del seu viatge
inaugural. Però a terra s’hi quedarà molta gent. Uns per què es maregen fins i
tot amb les “golondrines” i d’altres per què estan convençuts que l’invent no els
portarà gaire lluny i naufragarà a la primera tempesta.

La notícia ha coincidit amb l’aparició d’una nova companyia aèria a l’est
del mediterrani tot i que, com sempre, fa temps que la resta de companyies
anuncien que el mercat aeri ja està prou saturat i no hi espai per a ningú més.
Però alguns comencen a plantejar-se si això dels viatges per mar no ha quedat
obsolet i hem de començar a mirar cap al cel.

Malgrat que les empreses farmacèutiques assegurin el contrari, els
antihistamínics acostumen a produir somnolència. Ho dic per què potser vaig
sentir la notícia de l’arribada del creuer mig endormiscat.

[@more@]

Tweet