A quatre dies del referèndum tot allò que no s’hagi dit sobre les
raons i conseqüències del SI o del NO ja no es dirà. Si la primera víctima
d’una guerra és la informació, probablement el primer fracàs de l’estatut
retallat sigui la manca de coneixement sobre els continguts del text que tenen
la majoria de ciutadans i que ja no es resoldrà (probablement d’aquí a uns
mesos encara hi haurà debats sobre continguts poc clars, interpretables o
senzillament poc coneguts). A banda de la responsabilitat directa i ineludible
de tots els partits per no haver sabut explicar prou bé els motius per emetre un
o altre vot, també els mitjans haurien de fer una reflexió sobre el paper que
han jugat, ja que el col·legi de periodistes no crec que la faci.
Un dels elements que em semblen més interessants d’aquesta reflexió,
és a la gran diferència que hi ha hagut entre els mitjans de comunicació
tradicional (podríem dir oficial) i l’entorn Internet. Als primers el SI era
presentat com un vot àmpliament majoritari, catalanista i realista, mentre que
el NO era exclusiu de la dreta espanyola, molt minoritari, partidista i freaki.
Un dels exemples més evidents el tenim al diari Avui que va menystenir l’acte
de plaça Catalunya de
Plataforma Tenim
3.000 persones i, en canvi, dedicava una portada a l’estelada desplegada per 30
joves convergents al mateix indret.
Els diaris i mitjans audiovisuals tradicionals no només han ignorat
els moviments i plataformes que defensen el NO, també han oblidat l’estatut del
30-S seguint, de forma voluntària o per inèrcia, l’estratègia de la
sociovergència.
El panorama, doncs, hauria de ser desolador per als que defensem un
rebuig clar i català a les retallades, però una ràpida immersió als mitjans
electrònics i a la blogosfera catalana canvien radicalment aquesta percepció.
El nombre de webs dedicats a les diferents formes de rebuig, la vitalitat de
les plataformes sorgides per plantar cara al conformisme del SI, o senzillament
les enquestes realitzades, fins i tot pels mitjans tradicionals, ens demostren
que el NO és (com diria Vicent Andrés Estellés) “alegre i combatiu”.
És especialment significatiu que La Vanguardia publiqui una enquesta
realitzada a 800 persones amb un ampli recolzament a l’estatut mentre a la seva
versió online dos terços dels més de 10.000 vots emesos són favorables al NO.
Per no parlar de l’enquesta censurada per El Periòdico quan va veure que el
rebuig guanyava al seu propi web. Si aquests mitjans consideren poc fiable el sistema
d’enquestes online haurien de suprimir-lo si no es veuen capaços de millorar-ne
la representativitat, tant si creuen que els internautes tenen un perfil i unes
opinions realment diferents a la resta de lectors com si pensen que són més
actius i participatius en aquest tipus de consultes electròniques. Desconec
quina interpretació en fan, si és que en fan alguna, i si del que desconfien és del mitjà o del seus usuaris.
Els resultats del referèndum no aclariran aquests dubtes, però sí que
poden contribuir a valorar si l’activisme cibernètic és significatiu o no, per
això crec que Internet, igual que alguns polítics, se la juga el 18-J. La única
diferència és que la xarxa encara és jove i tindrà segones oportunitats.
[@more@]
