El resultat del referèndum de l’estatut ha estat inapel·lable, s’ha de
reconèixer. La baixa participació no deslegitima el resultat de la consulta,
però ningú es pot mostrar satisfet ni indiferent pel fet que més de la meitat
dels catalans i catalanes hagin preferit quedar-se a casa. La sensació de molta
gent que apostava pel NO ha estat de decepció, tant a nivell d’ERC com d’altres
entitats i associacions.
Personalment, però, refereixo veure el got mig ple. Crec que els
defensors del NO hem fet bé la meitat de la feina i no hem encertat en la
materialització de l’altra meitat. M’explicaré.
La tasca dels que creiem que aquest no és un bon estatut per Catalunya
havia de tenir dues fases: a la primera havíem de demostrar que no ho era tant
des d’un punt de vista econòmic com nacional, i a la segona havíem d’haver
proposat un “pla B”, una alternativa viable i creïble.
A hores d’ara crec que ningú dubta que en la primera part de la feina
ens en hem sortit prou bé. Cap dels votants del NO, el Nul ni el Blanc han
considerat que aquest fos prou bon estatut com per votar-hi a favor. Els que
han preferit abstenir-se poden haver-ho fet per molts motius, però excepte els
que ho han fet pel convenciment de la victòria del SI, la resta, tampoc han
vist prou virtuts al text com per anar fins al col·legi electoral. I,
finalment, també sabem que molts dels votants del SI ho han fet amb la sensació
que era un mal menor (només cal recordar el socialista “pájaro en mano” o
“el petit pas” convergent). Per tant, tots els que ens varem proposar fer la
difícil tasca d’explicar a la ciutadania que aquest text no resolia les
necessitats econòmiques ni competencials del país ens hem de sentir satisfets
ja que el missatge ha arribat a molta gent (m’atreviria a dir a una àmplia
majoria de la població).
On hem fallat, doncs? En la segona part, que consistia en explicar com
es podia aconseguir un text que si que respongués a les necessitats dels
ciutadans de Catalunya. I aquí hem de ser conscients del nostre fracàs. La gent
ha entès que l’Estatut no era suficient però no ha cregut que amb el NO es
pogués millorar. No hem estat capaços de construir una alternativa que fos
creïble i, de fet, aquest és el principal repte dels sectors sobiranistes del
país per als propers anys. Fer creïble el projecte d’un estat català integrat a
Europa. Convèncer la gent que la independència del país és la millor
alternativa a una Espanya que ens escanya econòmicament i ens ofega
políticament.
El president Maragall tenia
raó quan va dir que el victimisme s’ha acabat. Tenim el que hem escollit
democràticament i, per tant, no ens podem queixar. L’independentisme ha estat
tants anys explicant que l’emperador anava nuu que potser ha oblidat explicar
quina mena de roba havia de portar. Ara toca superar aquesta etapa i passar a
la següent, construir un projecte de país que sigui compartit per una majoria
de catalans i catalanes. Realista i ambiciós alhora. Aquest diumenge, 25 de juny, faltaran
exactament 3.000 dies per a l’11 de setembre de 2014, data que alguns ens hem
fixat com a primera oportunitat per assolir la independència. 3.000 dies són molts,
són més que suficients per començar a esbossar aquest projecte de país que Pere Quart creia “tant petit, que
somiava complet”.
Per cert, molt bon Sant Joan a totes i tots!
[@more@]
Molt bon anàlisis, ho comparteixo tot i soc optimista. El SÍ no a creat cap mena d’il·lusió i el temps donarà la raó als sobiranistes del NO. Aquest Estatut té molt poca volada i la mateixa moto no és pot vendre tres vegades. 3000 dies em sembla força factible. La societat internautica avança el triple de ràpid.
Salut