Després d’unes llargues vacances blocaires (que no laborals) torno a
reactivar el meu blog adherint-me a la campanya “jo també vull un estat propi”
que avui mateix ha arribat a la premsa escrita gràcies a l’article de
a l’Avui.
La meva darrera anotació al blog abans de l’estiu ja feia referència a
la necessitat d’anar construint un projecte de país creïble, de fet, el perill
més gran que correm els independentistes és el de no ser presos en consideració
per utòpics. Com deia Oscar Wilde, només hi ha una cosa pitjor que la gent
parli malament de tu, i és que no en parlin.
El mateix passa amb el projecte de Països Catalans, mentre era una
opció molt minoritària i atomitzada era ignorada per totes les opcions
polítiques des dels unionistes fins als regionalistes. D’uns anys ençà però la
situació ha canviat i no hi ha dia que tots els qui temen la llibertat del
nostre país no facin declaracions desacreditant, menystenint o directament
insultant les opcions sobiranistes.
Arribats a aquest punt cal que l’independentisme evolucioni. Crec
sincerament que ja ha passat l’hora de dir el que som i el que volem ser per
dir com ho volem aconseguir. Hem de començar a respondre les preguntes que es
fan molts pre-independentistes (persones que encara no han triat aquesta opció
senzillament per considerar-la inviable). Hem de debatre quin model d’estat
tindrem, quin model d’exèrcit, quines relacions exteriors, com s’obtindrà la
nacionalitat catalana, etc… cada pas que fem en aquesta direcció servirà tant
per avançar en la línia de la credibilitat com per ensorrar falses
argumentacions unionistes.
En definitiva, fer creïbles uns Països Catalans lliures és el primer
pas per fer-los viables.
[@more@]
