bloc intermitent d\’ignasi llorente

Des que ha començat la campanya pel referèndum (oficialment falten uns
dies però ningú s’amaga de demanar el vot per una o altra opció) ja hem vist que
els arguments a favor del SI se centren en dues línies de treball. D’una banda
la desqualificació dels partidaris del NO (com si això fos prou motiu com per
decantar-se pel SI) no paren de repetir la coincidència de vot amb el PP, el
suposat ús que en pot fer a no sé quines contrades determinada dreta espanyola,
la manca de maduresa dels que s’oposen a les retallades o que tot respon a un
“atac de banyes” (argument que ha anat perdent força amb la mateixa velocitat a
la que el NO guanyava adeptes).

El segon grup d’arguments és el que diu que és millor aquest Estatut
que el del 1979, que si surt el NO ens quedem com abans, que no es pot negar un
avenç per petit que sigui, que malgrat acceptar aquest redactat no es renuncia
a res i altres arguments que el conformisme regionalista ja fa anys que usa per
justificar la política del “peix al cove”.

En els propers dies procuraré referir-me a alguns d’aquests arguments,
però deixeu que comenci pel que més em sorprèn i és el que afirma que en el
referèndum hem de triar entre el pacte Mas-Zapatero o quedar-nos com fins ara. Se’ns
repeteix des de tots els mitjans possibles que hem decidir entre el nou estatut
o el de 1979, com si no hi hagués més opcions. Vaja que hem passat del “tot o
res” que ens deien des de CiU que no portava enlloc al “poc o res”.

Probablement la meva immaduresa republicana m’ho havia fet entendre
malament, per jo creia que els referèndums eren una consulta a la ciutadania que
servia per saber si la població ratificava o no una determinada decisió. Doncs
resulta que no. El que s’està dient amb total impunitat des del PSC-PSOE i amb
absoluta complicitat des de CiU, és que en cas que les retallades no fossin
ratificades per la població el govern espanyol ignoraria la voluntat dels
catalans i ens deixaria amb l’estatut de 1979. Vaja que sigui quin sigui el
resultat el Sr. Zapatero dóna un 0% de possibilitats a modificar el text pactat
amb el Sr. Mas.

Algú s’imagina que en cap país mínimament democràtic s’usés una amenaça
com aquesta? Jo no, però ja se sap Spain
is different per això Catalonia will
be independent.

[@more@]

Tweet

Fa pocs dies es va publicar l’enquesta feta pel CEO on només el 17,5%
dels enquestats afirmaven que votarien NO a l’estatut retallat. A més, les
persones que encara no s’havien decidit i les que declaraven no tenir prou
informació eren una de cada quatre. Però això era fa uns dies. Aquest diumenge
La Vanguardia publicava un estudi on afirmava que el NO podria arribar al 45%.

Què ha canviat entre un estudi i l’altre? L’anunci d’ERC de demanar el
vot negatiu a l’estatut. Aquesta és la única variable que pot justificar el
canvi d’aquest suposat 30% de ciutadans/es que han passat del ns/nc al NO. A
partir d’aquí en podem fer dues valoracions ben diferents.

Hipòtesi a: ERC té un pes superior al que diu la seva representació
parlamentària i en realitat un terç dels ciutadans/es estaven a l’expectativa
de la decisió republicana.

Hipòtesi b: Abans alguns mitjans volien pressionar ERC per que descartés
el NO i ara el que volen és atemorir els partidaris del SI amb la possibilitat
que l’estatut no surti aprovat.

Sincerament crec, tot i que com a partit en afavoreix defensar la
primer hipòtesi, alguns mitjans, un cop més, han jugat les seves cartes
oblidant la seva vocació informativa. No tinc cap dubte que el NO d’ERC
condicionarà moltes persones que abans dubtaven, però en un percentatge
inferior al que es desprèn de comparar els dos estudis. De la mateixa manera
aquells que abans qualificaven de “freaki” votar NO a l’estatut ara comencen a
veure que hauran de vendre més que fum per tal d’aconseguir l’aprovació del
pacte Mas-Zapatero.

Per cert, des de la foto de la Moncloa s’ha dit que l’únic motiu que
tenia ERC per dir NO a la retallada era la rabieta de la foto. Aquest 45% de
possibles votants del NO també pateixen un “atac de banyes”?

[@more@]

Tweet

"Des de la seva remodelació parcial l’avinguda Josep Tarradellas ha esdevingut un referent de passeig urbà i punt de trobada per als veïns i veïnes dels districtes de Les Corts, Eixample i Sants-Montjuïc.
Malgrat tot, el tram comprés entre l’avinguda de Sarrià i la plaça Francesc Macià, encara no ha gaudit d’aquesta remodelació, amb l’agreujant de seguir suportant un monument que fins al 1981 fou dedicat a José Antonio Primo de Rivera, tot i que actualment no té dedicació concreta.
El proper 23 de juliol farà 25 anys que l’ajuntament de Barcelona en va retirar tota la simbologia franquista existent tot i no demolir-lo completament tal i com en aquell moment van demanar personatges com Manuel Pedrolo, Joan Brossa o Antoni Tàpies.
La presència d’aquest monòlit és una barrera, tant des del punt de vista arquitectònic com simbòlic, que els veïns i veïnes de l’Eixample i Les Corts no han de seguir suportant.

Per tots aquests motius, es proposa al Ple d’aquest Districte l’adopció del següent acord:

Retirar el monument que fou dedicat a José Antonio Primo de Rivera i acabar la remodelació de l’avinguda Josep Tarradellas en el tram comprés entre l’avinguda de Sarrià i la plaça Francesc Macià seguint la mateixa estructura que a la resta de l’avinguda."

[@more@]

Tweet

L’estatut “net com un patena” fruit del pacte Mas-ZP amb quin text
s’ha de comparar, amb el del 1979 o amb el del 30-S? Aquesta és la pregunta
clau de cara al proper referèndum del 18 de juny.

ERC i moltes de les entitats adherides a la “mani” del 18-F tenim clar
que s’ha de comparar amb el text sorgit del Parlament de Catalunya fa uns mesos.
En canvi, el defensors de la rebaixa (CiU, PSC i ICV) i el seu entorn mediàtic
fa dies que estan engegant motors per deixar clar que s’ha de comparar amb el
de l’any 1979. Un dels darrers exemples el tenim en l’article d’en Vicenç
Villatoro a la revista El Temps,
però en podem trobar molts altres cada dia.

Un dels arguments més utilitzats pels defensors de la retallada és que
el text sortit el 30-S només era una declaració d’intencions però no era una
proposta real (ni realista segons alguns) i, per tant, només es pot comparar
amb el text vigent actualment. Aquest, però, és un argument molt perillós i que
situa els seus defensors en un terreny molt relliscós.

Si un partit polític promet en el seu programa electoral que crearà
200.000 llocs de treball i finalment en crea 30.000, que farà l’oposició?
Felicitar-lo per haver aconseguit aquesta xifra? Sens dubte és una situació
millor que l’anterior però molt inferior a la promesa.

Com aquest exemple en podria posar tants com propostes es fan durant
una campanya electoral. Hem de creure, doncs, que els programes dels partits
defensors de la rebaixa són només propostes sense cap valor? Algú creu que al
proper cicle electoral CiU compararà la situació de Catalunya (en educació, en
sanitat, en infraestructures, etc…) amb la legislatura anterior? O preferirà
repassar punt per punt el Pacte del Tinell per veure què s’ha incomplert?

[@more@]

Tweet

En les darreres eleccions al Parlament de Catalunya (novembre de 2003)
la pregunta que més sovint van haver de respondre els candidats i candidates d’ERC va ser amb qui pensaven pactar. Un cop
rere l’altre periodistes de tots els mitjans
feien aquesta mateixa pregunta. Quan segurament el que haurien hagut de
preguntar no és amb QUI es volia pactar si QUÈ es volia pactar. Doncs si algú
pensava que la propera campanya electoral tindria un guió diferent
s’equivocava. En un sol cap de setmana ja hem pogut comprovar que la dinàmica
serà la mateixa.

El primer exemple el varem poder llegir divendres 7 d’abril al blog
personal del regidor de CiU a l’Ajuntament de Barcelona, Jaume Ciurana, on mostrava la seva voluntat d’una entesa CiU-ERC i
avançava els motius per defensar aquest pacte. El darrer és d’ahir dilluns quan
en Francesc Marc-Àlvaro, a La
Vanguardia, mostrava el seu desig d’una majoria absoluta convergent a la
Generalitat per “curtcircuitar” qualsevol possible pacte d’esquerres.

Entre aquests dos exemple tenim l’entrevista concedida per en Joan Puigcercós a El Mundo on va haver
de respondre a possibles pactes de cara al futur. El més destacable és que de
les paraules del Secretari General d’ERC s’han fet lectures només comprensibles
en un clima pre-electoral. Mentre que alguns mitjans i sectors socialistes han
remarcat que en Puigcercós no volia descartar un pacte amb convergència
(literalment admetia que mai es pot desacatar cap opció), altres mitjans i
tertulians de tendència convergent ressaltaven la voluntat d’ERC que el Pacte
del Tinell durés dues legislatures (quan el que es pot llegir a l’entrevista és
que en el moment de signar-lo es va fer amb aquesta voluntat).

[@more@]

Tweet

Un dels valors més importants per a la militància d’ERC és sense cap
mena de dubte la transparència.
Si feu una ullada als estatuts del partit o a la ja famosa
carta financera (penjats a la web del partit i disponibles per a tothom) hi
trobareu tota mena de garanties per a la militància per poder fiscalitzar
l’actuació dels càrrecs electes i de la direcció del partit. Però, sovint,
aquesta voluntat de publicar-ho tot es gira en contra
nostra. Un bon exemple el trobem avui a El Periódico on en Francisco Longo
(Esade) carrega contra ERC posant d’exemple dades que probablement no podria
obtenir de cap altre partit.

En primer lloc es pregunta si no és excessiva una mitjana de 35
càrrecs considerats de confiança a cada departament d’ERC. Ell mateix es podria
respondre sobre si són molts o pocs si pogués comparar les dades amb altres
departaments de la Generalitat, o amb les Diputacions o amb els municipis més
grans. Però, és clar, aquestes dades cap partit les ha facilitat (com a mínim
de forma voluntària).

Una altra de les crítiques que fa és sobre la voluntat d’ERC de
col·locar gent en càrrecs de gran responsabilitat més per la seva fidelitat al
partit que per la seva vàlua. Deixant de banda el partidisme del comentari, també
aquesta és una dada objectivable. Al web de la Generalitat podrà trobar el
nom i sou de tots aquests càrrecs i amb una mínima investigació (fins i tot per
Internet) podrà veure si estan o no qualificats per al càrrec que ocupen. Fins
l’arribada d’ERC a Governació mai s’havien publicat aquestes dades (ni tant
sols es coneixia el nombre de funcionaris que tenia la Generalitat!). A més
també hauria de comparar el perfil d’aquests càrrecs amb el dels altres partits
per saber si el nostre sistema de finançament s’acompanya de més o menys
preparació. Un cop més sembla que la mandra el supera i tampoc fa aquest petit
exercici abans d’escriure el seu article.

Finalment comenta que aquest sistema és perjudicial per a tots els
ciutadans ja que si el partit rep un percentatge del que cobren els seus
càrrecs tindrà la temptació d’apujar els sous d’aquestes persones. Un cop més
el professor Longo abans de fer aquesta acusació s’oblida de fer un exercici
bàsic (i que sense dubte deu exigir al seus alumnes) que és comparar si el que
cobren els alts càrrecs i les persones de confiança dels departaments amb
consellers d’ERC és igual o superior al que cobraven durant les legislatures
passades o el que cobren els d’altres administracions (diputacions o
ajuntaments).

El mètode científic (i ja té uns quants anys) ens ensenya que si tens
una hipòtesi l’has de poder demostrar. En aquest cas el professor Longo
publica una hipòtesi (que el sistema de finançament d’ERC és molt perjudicial
per al país) però no aporta cap dada objectiva que ho demostri. Al contrari, no
fa ni una mínima comparació d’aquest sistema amb el d’altres partits i la seva
afectació en les administracions on són presents. Investigació que, d’altra
banda, qualsevol revista seriosa li hauria exigit abans de publicar-li res.

[@more@]

Tweet

Acceptaríeu un augment de l’1% del vostre sou a canvi de no reclamar
cap altre augment en 5 anys? Segons alguns dels defensors del nou estatut sí.

Aquest és un dels arguments que més s’ha utilitzat els darrers dies,
tant al Congreso com en tertúlies i mitjans de comunicació per part dels
defensors del pragmatisme. La resposta però no és senzilla. Segurament moltes
persones es veurien obligades a acceptar aquest tracte però d’altres
començarien a enviar currículums decidides a canviar de feina. Fins i tot n’hi
hauria que farien un cop de cap i buscarien establir-se pel seu compte.

De fet, i tornant a l’estatut, independement que Catalunya accepti o
no aquesta oferta, el que ja no podem seguir ajornant com a país és la decisió
de si volem seguir treballant per a Espanya o ens establim per compte nostre.

[@more@]

Tweet

Ahir va quedar vist per a sentència, o sentenciat, l’Estatut de
Catalunya a la
Comissió Constitucional del Congreso. Ara ja tothom prepara
el referèndum que s’ha de celebrar, si no hi novetats de darrera hora, a
mitjans de juny. De fet entre aquest juny de 2006 i el març de 2008 hi ha
previstes, com a mínim 4 campanyes electorals (5 en dos
anys si comptem les eleccions al Parlament europeu).

Durant aquests 20 mesos els ciutadans haurem de decidir si la
retallada de l’Estatut és acceptable o no; qui creiem que ha de ser alcalde o
alcaldessa dels nostres municipis; si volem que el tripartit tingui una segona
edició o no; i, finalment, quina ha de ser la veu de Catalunya al Congreso de
los Diputados. Com deia Saül Gordillo en el seu bloc, “ja som en campanya”.

[@more@]

Tweet

Benvingudes i benvinguts al meu bloc, on intentaré anar donant sortida
a opinions que sovint em volten pel cap. La meva idea és mantenir el bloc
actiu, però sense obsessionar-m’hi (per això l’anomeno intermitent), ja que els
consellers de districte (en aquest cas sóc el conseller portaveu d’ERC a
l’Eixample de Barcelona) acostumem a tenir uns horaris poc compatibles amb una
rutina homogènia.

Fins aviat.

[@more@]

Tweet